La setmana passada presentava l’acte d’inauguració d’una nova estació de recàrrega de vehicles elèctrics, en un centre comercial molt públic. Davant de tota aquella gent em va venir un pensament:
Quanta gent recordarà aquest acte demà?
Algú en parlarà?
Quin impacte tindrà realment?
I llavors ho vaig veure clar.
Quants esdeveniments has viscut aquest any?
De quants en recordes alguna cosa?
De quants en podries explicar què et van fer sentir?
Exacte.
Segur que també t’ha passat.
Vas a un esdeveniment.
Tot està ben organitzat.
L’espai funciona.
El programa encaixa.
Durant unes hores, tot sembla perfecte.
Però l’endemà…
res.
No en parles.
No el recordes.
No ha canviat res.
Com si no hagués passat.
I després hi ha els altres.
Els que no només s’organitzen.
Els que es viuen.
Els que et fan parar atenció.
Que et fan sentir part.
Que et deixen alguna cosa.
I sense saber gaire bé per què…
els recordes.
En parles.
Els recomanes.
Perquè no van ser només un esdeveniment.
Van ser una experiència.
Organitzar és fàcil.
Impactar, no tant.
Perquè l’impacte no està en l’escenari.
Ni en les llums.
Ni en el programa.
Està en el que passa després.
En el que la gent explica.
En el que es recorda.
En el que queda.
Els esdeveniments que només brillen són com focs artificials.
Bonics.
Intensos.
Efímers.
I després… fum.
Els que impacten són una altra cosa.
Es construeixen amb intenció.
Amb estratègia.
Amb sentit.
I aquests sí.
Aquests es queden.